diumenge, 19 de gener de 2020

Sant Jaume, Carrer de

Carrer de Sant Jaume

El carrer de Sant Jaume pertany íntegrament al barri de Baix Vila. Té una orientació est-oest i una longitud aproximada de 240 metres. Comença al carrer de l’Enric Delaris i acaba amb el número  34 al carrer del Vendrell.


El carrer de Sant Jaume des del carrer de l’Enric Delaris (1)

El nom actual és carrer de Sant Jaume però no sempre ha estat el mateix. L’any 1936 l’Ajuntament d’esquerres acordà posar-li el nom de carrer 6 d’Octubre. Aquesta data commemorava el dia que el president de la Generalitat Lluís Companys va proclamar l’Estat Català dintre de la República Federal Espanyola (organisme inexistent) a rel de la revolució de 1934. L’any 1939 les autoritats franquistes recuperaren el nom original.

El nom fa referència a Sant Jaume el Major, apòstol de Jesús. Santiago de Zebedeo (Sant Jaume) va ser un dels apòstols de Jesús de Natzaret. És conegut per Santiago el Mayor per diferenciar-lo d’un altre Santiago també apòstol de Jesús. Era el germà de Sant Joan Evangelista i va ser un dels apòstols més apreciats per Jesús que el va fer seguir quan pescava amb el seu germà, al llac de Genesaret. Després de la mor de Jesús, la tradició diu que va venir a predicar a Espanya. Enllestida la tasca va tornar a Jerusalem on va ser martiritzat per Herodes Antipas l’any 43. Segons la tradició, les seves restes anaren a parar a Iria Flavia, a Galícia i d’aquí nasqué la ciutat i la catedral de Santiago de Compostela al voltant de l’any 813, i el pelegrinatge medieval per guanyar el jubileu al visitar la seva tomba. És el patró d’Espanya.


El carrer vist des del carrer del Vendrell (2)

A Manlleu hi havia molta devoció a la figura de Sant Jaume. D’entrada aquest sant comparteix el patronatge de la Vila amb la Verge Assumpta. Al segle XIII es va edificar una ermita sobre Vilamontà dedicada a aquest apòstol, Sant Jaume Vell. L’església es va anar envellint i l’any 1854, en acció de gràcies per haver-se lliurat Manlleu d’una epidèmia de còlera, es va edificar una nova ermita més a prop de la vila, Sant Jaume Nou, que encara es conserva en els nostres dies. Al número 3 del carrer hi ha una capelleta dedicada al sant des de l’any 1884.

Recordarem un passatge de Josep Prat i Roca sobre aquest carrer:

Carrer de Sant Jaume
A Josep Surinyach i Padrós
“Àlbum manlleuenc”  1953

“S’arrossega despietada la boira i ens encercla tenallant-nos amb una invasió total. Xipolleja la vila ferament encadenada per la presència sinistra que tot ho difusa. On és la sobirana presència del nostre atrevit cloquer?  Cauen les hores tan sonores com lentes percudint l’enyorança del sol, la claredat i els colors d’un perfecte migdia.

Ferint tanta monotonia imperant, una ombra va acostant-se donant vida a la via. Passa, i es torna perdre difusa en la humida tenebra. Déu meu!  No plana dintre meu una tristesa fonda que eixala la sensibilitat de la meva ànima, marfondint-la en negre soledat? Tot m’apar fosc. Veig negres els carrers i el cervell se m’esboira entre les reixes d’aquest clima aclaparador, despòtic. No s’hi encendrà una lluerna que escampi la llum en els meus dintres i copsi bé el resplendor fosforescent d’una estrella en la meva nit psíquica?.

Monologava així quan, des de la plaça, enfilava el carrer de Sant Jaume. Tot va xop de fang, d’un fang clarós aferrat al paviment, negre de tanta sutzura, Espargeixen aquest lloc les rodes rabents del transport i les entrades, hom són providencials refugis, deslliuradors d’un goteig tan fastigós.

Udolen de cop les sirenes posant treva als treballs i la via s’omple d’una massa compacta. És una rierada de cames que s’agiten, les mans a la butxaca, els abrics ben cordats. Una remor de veus molt apagades, totes són com un fons espantadís de conversa. I la uniformitat dels colors honrosos i laborals tenyeixen més i més l’opacitat diürna.

Com un alè d’esperança, no sé què pressento a la llunyania que eixamora l’acritud del meu espasme. Serà un bon raig de sol lliurant-nos de tant pecat de boira? No, s’acosta el sol d’un amic que m’escombra tantes sensacions malsanes amb la llum de sa presència. Sonen bé ses paraules que són com sedes suaus que m’aïllen de pressentiments nocius, i el cor m’eixampla, tonificant-lo d’optimisme i gaubança. No es troba tan amarga la tirania del clima si l’amic és trobadís.

Ara no són ja les tenebres el què embolcallen la meva ànima sensible. Per sobre les ertes ombres de la naturalesa hi plana la dolçor ensolciada d’un company exemplar. La seva troballa m’ha produït un xoc, restablint el perdut equilibri. En la joia amical de l’encaixada, l’esperit ha vençut l’atonia que, cruel, l’engarrotava. Només un moment en el col·loqui, i ell ha seguit la ruta del seu afany diari. I jo n’he tingut en lo lleu d’un instant per quedar absorbit en un prodigi de llum, saborejant el llamí de sa presència preuada.



(1)  i (2) Arxiu Prat Pujol

Octubre 2011
Bernat Prat





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada