Ter, Passeig del

Passeig del Ter

El passeig del Ter limita pel sud els barris de la Cavalleria La Salut, el barri de Baix Vila i el barri de Gràcia. La seva orientació és est-oest i té una longitud aproximada de 2.200 metres constituint el carrer més llarg de Manlleu. Comença al carrer de la Cavalleria, a tocar la fàbrica de Can Llanas i acaba amb el número 90 a la cantina del pont del Tren.

El passeig des del final del carrer del Vendrell l’any 1909 (1)

El nom actual és passeig del Ter però no sempre ha estat el mateix. Va néixer amb la construcció del Canal Industrial a la dècada de 1840. El 1880 va ser batejat com passeig de la Vora del Ter i aquest nom va durar fins l’any 1939 en que les autoritats franquistes li posaren el nom de “paseo 4 de febrero” per glorificar la data en que l’exèrcit franquista va entrar a Manlleu (alliberar segons l’expressió dels franquistes). Precisament els soldats de Franco entraren per aquest carrer després de creuar el riu pel gual de la Roca del Pont i assolir el Molí Miarons, primera casa en ser “alliberada”. L’any 1977 les autoritats democràtiques li canviaren el nom  pel passeig del Ter tot i que a la vila ja hi havia un carrer que es deia amb aquest nom.

El nom fa referència al riu Ter, accident geogràfic interessant,  definidor per excel·lència del terme de Manlleu. El Ter és un riu de Catalunya que neix a Ulldeter a uns 2.400 metres d'altitud, al peu d'un antic circ glacial delimitat per cims relativament propers als 3.000 metres, com el Bastiments, el Gra de Fajol o el Pic de la Dona.

El passeig des del pont del tren l’any 1913 (2)

Transcorre per les comarques del Ripollès, Osona, Selva, Gironès i  Baix Empordà, fins a desembocar a la mar Mediterrània, a l'Estartit. Fa un recorregut de 208 quilòmetres i té una conca de drenatge de prop de 3.010 km2, descrita com a una conca exorreica amb una distribució clarament dendrítica. L'aportació mitjana anual assoleix un volum de 840 hm3, amb una mitjana de descàrrega a la desembocadura de 25 m3/s. Tot i néixer als Pirineus, el riu Ter rep una forta influència de les rieres de les planes del curs mitjà i baix i, per aquest motiu, es comporta com un riu de règim intermedi, és a dir, presenta crescudes tant a la primavera com a la tardor. El seu recorregut segueix a grans trets dues trajectòries ben distintes: nord-sud (des del naixement fins a Manlleu) i oest-est (fins a la desembocadura). En relació amb els aprofitaments hidràulics, actualment hi ha 119 concessions al llarg dels cursos del Ter i del Freser (89 i 34 respectivament) amb un cabal pròxim als 508 m3/s, 120 m3/s dels quals corresponen als embassaments de Sau, Susqueda i el Pasteral. La producció hidroelèctrica i en segon terme l'ús industrial són els principals usos del riu Ter. La densitat d'aprofitaments hidràulics és especialment alta al tram entre el Ripollès (tant pel Ter com pel Freser) fins abans de l'embassament de Sau.

Un tros del passeig des del pont de Can Molas l’any 1950 (3)

El riu Ter ha condicionat l’establiment de l’home a Manlleu. El gran meandre que fa a la Devesa va determinar l’aixecament d’un poblat iber al capdamunt del pont de Can Molas, protegit pels cingles sobre el riu. A l’altre cantó s’alçava l’església de Santa Maria, en un penyal sobre el riu. A mitjans del segle XIX, el Ter va contribuir al creixement de la vila amb la construcció del canal industrial que recollia les seves aigües. Va transformar Manlleu en la capital industrial d’Osona.

El passeig era la veritable artèria industrial del Manlleu de finals del segle XIX i gairebé de tot el segle XX. La fàbrica més antiga del passeig era el Molí Miarons. El Molí Miarons està documentat des de l’any 1576 però no hi ha cap dubte que la seva existència és molt més antiga. Els esposos Andreu Vendrell i Miarons i Maria Miarons i Vendrell varen vendre l’any 1698 el molí de la seva propietat a Joan Regàs i Caballeria.

Vista des del carrer del Vendrell amb el Molí Miarons al fons (4)

Aquesta venda va fer que tots els molins de Manlleu quedessin en mans de la família Regàs constituint un veritable monopoli que escanyava els habitants de Manlleu. El comú de Manlleu va demanar a la Generalitat poder construir altres molins Ter avall, però la influència de la família Regàs impedí la construcció de nous molins. El comú de Manlleu s’enfrontà obertament als Regàs obligant a que abandonessin la vila i encetant un llarg plet sota el nom de la qüestió dels molins. Aquest fet va fer que Manlleu es declarés partidària de Felip V en la guerra de successió, en contraposició a la família Regàs que eren importants dirigents dels aústries. Aquest plet va finalitzar l’any 1728 amb una signatura de concòrdia en que la família Regàs es comprometia a tenir els molins en funcionament, donant servei a la vila, i fixant el preu de la mòlta. L’any 1839, en la crema de Manlleu pel Comte  d’Espanya, el molí Miarons en va quedar molt afectat i pràcticament derruït. Els descendents dels Regàs, com que estaven obligats a redreçar-lo, varen vendre el molí a Francesc Mitjavila, el moliner arrendatari. Per poder fer front a la compra, el moliner es va posar en contacte amb Francesc Puget per vendre-l’hi l’aigua sobrant del canal que movia el molí. Aquest va ser el naixement del Canal Industrial de Manlleu l’any 1841. La família Mitjavila fou propietària del molí fins l’any 1898 quan el va vendre a la família Viñas. Aquesta família el va mantenir en funcionament fins l’any 1975 en que es va parar la fabricació de farina. L’any 2005 va passar a ser propietat de l’Ajuntament de Manlleu.

El passeig des del carrer d’Enric Delaris(5)

Seguint el curs del canal es trobaven les Tres Fàbriques, les primeres fàbriques tèxtils mogudes pel Canal Industrial; al davant, a l’altre cantó del canal, hi havia la primera fàbrica de Can Serra; al seu costat Can Llagostera; més avall la primera fàbrica del Cordó; a l’altra cantó, on ara hi ha el col·legi La Salle, hi havia Can Barola; al carrer de Sant Ferran, la fàbrica de Can Vilaseca, dita “La Seda”; al final del pont de Can Molas, Cal blau, que es va convertir a la dècada de 1940 en el Molí Muntades; seguia Cal Estapé, al carrer de Sant Martí; i el canal acabava a Can Sanglas, seu actual del Museu Industrial del Ter. El passeig moria a Can Llanes construïda on hi havia el Molí de la Cavalleria.

L’inici del passeig amb el Museu Industrial del Ter en primer terme(6)

(1), (2), (4), (5) i (6) Arxiu Prat Pujol

(3) Arxiu Xavier Valls

Octubre 2011

Bernat Prat