dimecres, 22 de gener de 2020

Viladomat i Massanas, Josep (Personatge)

JOSEP VILADOMAT I MASSANA

Va néixer a Manlleu l’any 1899. Era el germà petit del músic Joan Viladomat. L’any 1909 es trasllada a viure a Badalona amb el seus pares. S’inicia com a aprenent d’escultor al taller de Rafael Atché. Continua la seva formació artística en el taller de Joan Borrell. L’any 1917 va fundar amb altres companys el grup “Els evolucionistes”. Amb “La maternitat” del 1923 es va donar a conèixer al gran públic. Es casa l’any 1924 i continua la seva productiva obra. Pren part a la guerra civil a la defensa de Madrid. Acabada la guerra s’instal·la a Andorra de la que ja no va deixar fins la seva mort l’any 1989. 



Les obres més conegudes són: La maternitat (1923); Il contino (1927); Sant Francesc (1927); Monument al Dr. Pearson (1928); Al·legoria del Panedès (1929); La república (1932); El madriles (1938); Pau Casals (1940); La Pietat (1955); Monument a la pilota de futbol (1959); Raquel Meller (1966); L’avi Barça (1972).

Vilà i Dalmau, Manuel (Personatge)

MANUEL VILÀ I DALMAU

Va néixer a Manlleu el 28 de desembre de 1887. Va estudiar als Germans Maristes de Vic. Acabats els estudis, va anar a viure a Barcelona i, als 21 anys, es traslladà a Tossa, on va perdre el contacte amb els cercles literaris que freqüentava a la ciutat comtal. L’any 1921, però, va retornar a Barcelona. Les seves poesies van ser publicades a la Gazeta Vigatana i en un dels volums de la Biblioteca d’Autors Vigatans, prologat per Apel·les Mestres. Va obtenir diversos premis literaris, entre ells, el primer accèssit a la Flor Natural dels Jocs Florals de Barcelona (1917). Va ser membre fundador de la societat literària L’Esperança i membre de la Societat de Geografia Comarcal de Barcelona. Va tornar a Manlleu, 30 anys després de ser-ne fora, i hi va morir A Tosa de Mar el 1955.  Llibres publicats: Desancant; Quan l’amor dictava. Poesies; Poesia; Poesies.



Viladomat i Massanas, Joan (Personatge)

JOAN VILADOMAT I MASSANAS



Va néixer a Manlleu el 8 de febrer de l’any 1885. Era el primer fill d’un barber vingut de Saldes i establert al carrer del Pont. Els primers estudis els va cursar al col·legi La Salle de Manlleu per entrar, poc després, al Seminari de Vic on va iniciar els seus estudis musicals, entre altres matèries. L’any 1908 es va casar amb Ramona Mercader de Manlleu i va establir la seva llar a Manlleu. L’any 1910 es trasllada a Barcelona i continua els estudis de música al Conservatori del Liceu, ja iniciats des de la seva etapa manlleuenca. Al cap de poc munta una Acadèmia de Varietès que agafa una gran anomenada gràcies al mètode Viladomat d’ensenyar a cantar. Entra de ple en el món de l’espectacle barceloní obtenint una popularitat indiscutible. A part de l’acadèmia, composa nombrosos cuplets, tangos, sardanes, fox-trots i altres cançons lleugeres, així com alguna sarsuela i comèdia musical.  Algunes de les composicions més conegudes del seu repertori són: “Fox-trt de les Campanes”, “Tango de la cocaïna”, “La catalanista”, “Fumando espero”, i la sardana “Catalunya plora” composta arran de la mort d’Àngel Guimerà. Va morir a Barcelona l’any 1940 arran d’una pulmonia.  Entre les seves peces de més anomenada figuren El fox-trot de les campanes, El tango de la cocaïna, La sardana Catalunya plora, Fumando espero i el vestit d’en Pasqual. 

Vilaró i Redorta, Jaume (Personatge)

JAUME VILARÓ I REDORTA


Va néixer a Manlleu el 1806. Va fer la carrera eclesiàstica al Seminari de Vic. Ordenat sacerdot, va cursar estudis superiors com a beneficiat de la Parròquia de Santa Maria de Manlleu. L’any 1851, exercia de catedràtic a la Universitat de Cervera i, el mateix any, va ser nomenat canonge magistral de la Catedral de Sevilla. Va ocupar aquest càrrec fins la seva mort, que es produí a la capital andalusa. Llibres publicats: Catecismo de la doctrina cristiana; Trompeta de Ezequiel, o sia Convit a Penitència que en forma de una cansó sagrada y pastoril y baix los auspicis de S.E.I. lo Sr. Bisbe de Barcelona, Dr. D. Joseph Domingo Costa y Borràs donà allum lo Iltre. Sr. D. Jaume Vilaró; Angelicus Doctor Divus Thomas adversus quosdam pseudocriticos.

Vilaró i Redorta, Jaume (Personatge)

JAUME VILARÓ I REDORTA

Va néixer a Manlleu el 1806. Va fer la carrera eclesiàstica al Seminari de Vic. Ordenat sacerdot, va cursar estudis superiors com a beneficiat de la Parròquia de Santa Maria de Manlleu. L’any 1851, exercia de catedràtic a la Universitat de Cervera i, el mateix any, va ser nomenat canonge magistral de la Catedral de Sevilla. Va ocupar aquest càrrec fins la seva mort, que es produí a la capital andalusa. Llibres publicats: Catecismo de la doctrina cristiana; Trompeta de Ezequiel, o sia Convit a Penitència que en forma de una cansó sagrada y pastoril y baix los auspicis de S.E.I. lo Sr. Bisbe de Barcelona, Dr. D. Joseph Domingo Costa y Borràs donà allum lo Iltre. Sr. D. Jaume Vilaró; Angelicus Doctor Divus Thomas adversus quosdam pseudocriticos.


Verdaguer, El (Masia)

EL VERDAGUER



Al nord-est del terme, tocant al polígon industrial de la Coromina. La masia del Verdaguer es troba a llevant del terme amb fàcil accés per l’avinguda Bellmunt. És pràcticament dins el casc urbà, quan no fa gaires anys calia accedir-hi per camins rurals. Està situada en un petit promontori, ara força dissimulat per les edificacions urbanes i, a més de la casa antiga, a la qual s’havien fet diverses modificacions en el transcurs dels anys, ara n’hi ha una de recent construcció. El Verdaguer és també una de les masies antigues de Manlleu; en els documents de l’Arxiu Parroquial hi és citada amb assiduïtat: el 1575 hi viu en Joan Verdaguer i quatre familiars més; el 1616 és en Jaume Verdaguer i tres familiars  els que hi viuen, i el 1626 hi trobem en Bernat Verdaguer i quatre persones més. El 1640, entre la relació dels pagesos manlleuencs que són aptes per la guerra i que han de presentar-se a Vic, hi ha en Joan Verdaguer. Al segle XVIII un hereu fill de casa professà a l’Ordre dels Trinitaris aconseguint l’important càrrec de Consultor de la Congregació. Entre els representants de la pagesia candidats a ser obrers de la parròquia de Santa Maria de Manlleu no hi falta mai el cap de casa del Verdaguer i els trobem exercint el càrrec en diverses ocasions. Fins els cadastres de finals del segle XIX trobem la família Verdaguer com a propietaris i alhora en fan l’explotació. Ja més recentment, en són propietaris la família Pous. De les passejades pel Verdaguer molts manlleuencs en deuen guardar bons records, sobretot de la verdor dels pins que hi senyorejaven. Edifici resultant de diverses modificacions i ampliacions. L’edificació més antiga és a la part del darrere on hi ha una inscripció de 1640. Posteriorment es va construir l’edifici adossat al qual l’envolta un cos de terrasses i arcs rebaixats de planta baixa i dos pisos. El conjunt té adossat ortogonalment, tant a llevant com a ponent, dues construccions ortogonals formant un pati interior. Cal destacar els arcs rebaixats de la façana i les baranes de pedra picada; el contrafort de maçoneria a la part posterior on hi ha la finestra amb la inscripció de 1640; l’al·legoria a l’agricultura demanat misericòrdia en forma d’esgrafiat a un dels edificis adossats ortogonalment amb data de 1901. Hi havia dos estatges, un pels amos i l’altre pels masovers. Fou la primera casa que instal·là un parallamps al carener. La masia estava voltada d’acàcies i era molt ventosa de cara a migjorn. Un pont d’obra sobre el rec de Bellfort permetia accedir als camps de l’altre costat. Disposava de dues basses, quatre pous coberts i quatre forats de perforadora. Al serrat de tramuntana hi havien els 32 famosos pins que donaven un toc exòtic a la masia i que quatre generacions d’estadants conservaren amb devoció. Prop del rec hi havia una teuleria, avui desapareguda.

dimarts, 21 de gener de 2020

Unió Mutual Manlleuenca (Entitat)

UNIÓ MUTUAL MANLLEUENCA


Prové de la Germandat de Ntra. Sra. Dels Dolors fundada l’any 1846. El dia 1 de juliol de 1943 es va canviar el nom original pel de Unión Mutual Manlleuense. Els últims estatuts són del 1958. És un Món de Pietat de Previsió Social d’ajuda mútua per a casos de malaltia, de llarga malaltia, d’invalidesa, de cirurgia i de defunció.

dilluns, 20 de gener de 2020

Torrent i Fuster, Pere (Personatge)

PERE TORRENT I FUSTER

Era el rector de la parròquia de Manlleu en el moment de la seva mort, el 16 de febrer de 1898. Havia nascut a Santa Coloma de Queralt l’any 1842 i va estudiar la carrera de capellà al Seminari de Vic. L’any 1867 va cantar la primera missa. L’any 1892 va obtenir el nomenament de rector de la parròquia de Manlleu. Entre les seves obres destacades està la construcció de l’escalinata per entrar al temple.


Bernat Prat: (El Ter 1a època nº 6)

Ter (Primera època), El (Publicació)



                                             EL TER (I ÈPOCA)



Es deia “Periódico independiente” i també “Defensor de los intereses morales y materiales de la Villa de Manlleu”. El primer número es de 18 de desembre de 1897. Format 390 X 275 mm. I amb quatre o vuit planes. Periodicitat quinzenal. Imprès a la “Tipografia Vicence” de Vic. Redacció i administració al Passeig de Sant Joan 18 1ª. Director: Josep Mª Prat i Vilaró. En les seves planes Torrent i Garriga hi publicà diverses llegendes manlleuenques que desprès foren aplegades en un volum. “El Ter” aconseguí 80 números i el darrer duu data de 5 de març de 1901.

Tradicionalista, Centre (Entitat)

CENTRO TRADICIONALISTA

En Centro Tradicionalista es va crear l’any 1890 segons el llibre “Les Entitats de Manlleu”. També diu que l’any 1898 no existia. Aquesta última informació no es correcta ja que el 8 de març de 1912 es presentaren l’Estatut i el Reglament del Centro Tradicionalista de Manlleu al Govern Civil tal com preveia l’article 4rt de la llei d’Associacions del 30 de juny de 1887.

El Centro Tradicionalista de Manlleu es crea amb l’objectiu de facilitar les relacions entre els seus individus i proporcionar-los-hi les distraccions i els esbarjos propis d’aquesta mena de societats, amb l’exclusió absoluta de qualsevol joc prohibit per les lleis i disposicions governatives així com de discussions de caràcter religiós.

Signen els estatuts Joan Camprodon i Joan Caballeria.

Bernat Prat


Ter, Passeig del

Passeig del Ter

El passeig del Ter limita pel sud els barris de la Cavalleria La Salut, el barri de Baix Vila i el barri de Gràcia. La seva orientació és est-oest i té una longitud aproximada de 2.200 metres constituint el carrer més llarg de Manlleu. Comença al carrer de la Cavalleria, a tocar la fàbrica de Can Llanas i acaba amb el número 90 a la cantina del pont del Tren.


El passeig des del final del carrer del Vendrell l’any 1909 (1)

El nom actual és passeig del Ter però no sempre ha estat el mateix. Va néixer amb la construcció del Canal Industrial a la dècada de 1840. El 1880 va ser batejat com passeig de la Vora del Ter i aquest nom va durar fins l’any 1939 en que les autoritats franquistes li posaren el nom de “paseo 4 de febrero” per glorificar la data en que l’exèrcit franquista va entrar a Manlleu (alliberar segons l’expressió dels franquistes). Precisament els soldats de Franco entraren per aquest carrer després de creuar el riu pel gual de la Roca del Pont i assolir el Molí Miarons, primera casa en ser “alliberada”. L’any 1977 les autoritats democràtiques li canviaren el nom  pel passeig del Ter tot i que a la vila ja hi havia un carrer que es deia amb aquest nom.

El nom fa referència al riu Ter, accident geogràfic interessant,  definidor per excel·lència del terme de Manlleu. El Ter és un riu de Catalunya que neix a Ulldeter a uns 2.400 metres d'altitud, al peu d'un antic circ glacial delimitat per cims relativament propers als 3.000 metres, com el Bastiments, el Gra de Fajol o el Pic de la Dona.


El passeig des del pont del tren l’any 1913 (2)

Transcorre per les comarques del Ripollès, Osona, Selva, Gironès i  Baix Empordà, fins a desembocar a la mar Mediterrània, a l'Estartit. Fa un recorregut de 208 quilòmetres i té una conca de drenatge de prop de 3.010 km2, descrita com a una conca exorreica amb una distribució clarament dendrítica. L'aportació mitjana anual assoleix un volum de 840 hm3, amb una mitjana de descàrrega a la desembocadura de 25 m3/s. Tot i néixer als Pirineus, el riu Ter rep una forta influència de les rieres de les planes del curs mitjà i baix i, per aquest motiu, es comporta com un riu de règim intermedi, és a dir, presenta crescudes tant a la primavera com a la tardor. El seu recorregut segueix a grans trets dues trajectòries ben distintes: nord-sud (des del naixement fins a Manlleu) i oest-est (fins a la desembocadura). En relació amb els aprofitaments hidràulics, actualment hi ha 119 concessions al llarg dels cursos del Ter i del Freser (89 i 34 respectivament) amb un cabal pròxim als 508 m3/s, 120 m3/s dels quals corresponen als embassaments de Sau, Susqueda i el Pasteral. La producció hidroelèctrica i en segon terme l'ús industrial són els principals usos del riu Ter. La densitat d'aprofitaments hidràulics és especialment alta al tram entre el Ripollès (tant pel Ter com pel Freser) fins abans de l'embassament de Sau.


Un tros del passeig des del pont de Can Molas l’any 1950 (3)

El riu Ter ha condicionat l’establiment de l’home a Manlleu. El gran meandre que fa a la Devesa va determinar l’aixecament d’un poblat iber al capdamunt del pont de Can Molas, protegit pels cingles sobre el riu. A l’altre cantó s’alçava l’església de Santa Maria, en un penyal sobre el riu. A mitjans del segle XIX, el Ter va contribuir al creixement de la vila amb la construcció del canal industrial que recollia les seves aigües. Va transformar Manlleu en la capital industrial d’Osona.

El passeig era la veritable artèria industrial del Manlleu de finals del segle XIX i gairebé de tot el segle XX. La fàbrica més antiga del passeig era el Molí Miarons. El Molí Miarons està documentat des de l’any 1576 però no hi ha cap dubte que la seva existència és molt més antiga. Els esposos Andreu Vendrell i Miarons i Maria Miarons i Vendrell varen vendre l’any 1698 el molí de la seva propietat a Joan Regàs i Caballeria.


Vista des del carrer del Vendrell amb el Molí Miarons al fons (4)

Aquesta venda va fer que tots els molins de Manlleu quedessin en mans de la família Regàs constituint un veritable monopoli que escanyava els habitants de Manlleu. El comú de Manlleu va demanar a la Generalitat poder construir altres molins Ter avall, però la influència de la família Regàs impedí la construcció de nous molins. El comú de Manlleu s’enfrontà obertament als Regàs obligant a que abandonessin la vila i encetant un llarg plet sota el nom de la qüestió dels molins. Aquest fet va fer que Manlleu es declarés partidària de Felip V en la guerra de successió, en contraposició a la família Regàs que eren importants dirigents dels aústries. Aquest plet va finalitzar l’any 1728 amb una signatura de concòrdia en que la família Regàs es comprometia a tenir els molins en funcionament, donant servei a la vila, i fixant el preu de la mòlta. L’any 1839, en la crema de Manlleu pel Comte  d’Espanya, el molí Miarons en va quedar molt afectat i pràcticament derruït. Els descendents dels Regàs, com que estaven obligats a redreçar-lo, varen vendre el molí a Francesc Mitjavila, el moliner arrendatari. Per poder fer front a la compra, el moliner es va posar en contacte amb Francesc Puget per vendre-l’hi l’aigua sobrant del canal que movia el molí. Aquest va ser el naixement del Canal Industrial de Manlleu l’any 1841. La família Mitjavila fou propietària del molí fins l’any 1898 quan el va vendre a la família Viñas. Aquesta família el va mantenir en funcionament fins l’any 1975 en que es va parar la fabricació de farina. L’any 2005 va passar a ser propietat de l’Ajuntament de Manlleu.


El passeig des del carrer d’Enric Delaris(5)

Seguint el curs del canal es trobaven les Tres Fàbriques, les primeres fàbriques tèxtils mogudes pel Canal Industrial; al davant, a l’altre cantó del canal, hi havia la primera fàbrica de Can Serra; al seu costat Can Llagostera; més avall la primera fàbrica del Cordó; a l’altra cantó, on ara hi ha el col·legi La Salle, hi havia Can Barola; al carrer de Sant Ferran, la fàbrica de Can Vilaseca, dita “La Seda”; al final del pont de Can Molas, Cal blau, que es va convertir a la dècada de 1940 en el Molí Muntades; seguia Cal Estapé, al carrer de Sant Martí; i el canal acabava a Can Sanglas, seu actual del Museu Industrial del Ter. El passeig moria a Can Llanes construïda on hi havia el Molí de la Cavalleria.


L’inici del passeig amb el Museu Industrial del Ter en primer terme(6)

(1), (2), (4), (5) i (6) Arxiu Prat Pujol
(3) Arxiu Xavier Valls

Octubre 2011
Bernat Prat



Torra i Rivera, Joan (Personatge)

JOAN TORRA I RIVERA

Joan Torre i Rivera nasqué al Mas Torre de Cornet del Pla de Bages el 13 de desembre de 1867. Cursà la carrera eclesiàstica al Seminari de Vic essent ordenat sacerdot el 19 de setembre de 1890. Exercí a Prats de Rei, Santa Eulèkia de Riuprimer, Sant Hilari de Sacalm, Santa Maria de Montsolí. El 6 de desembre de 1901 va ser nomenat Ecònom de Santa Maria de Manlleu i l’any 1908 fou nomenat rector. Durant el seu mandat es va reformar la Capella del Santíssim Sacrament, es va completar la façana de l’Església Parroquial amb el timpà de Josep Llimona i es va il·luminar l’església amb llum elèctrica. Va morir el 26 de maig de 1935.

Extret del Manlleu Any VII nº 254



Torrent Magí

TORRENT MAGÍ


És el segon torrent més important del terme. Té dos petits afluents: el de Camporat i el del Perer. És canalitzat a l’alçada del carrer Lleida. Neix als voltants de Puig Agut i desaiguava al Ter enfront del Carrer de Sant Martí Gros. El torrent pren el nom d’una casa isolada que hi havia, can Magí, avui desapareguda, que estava en la pendent formada per dalt vila i el llit del torrent, abans de construir-se la carretera de Torelló. Fins fa pocs anys el torrent Magí passava sota el serrat del Puig, a l’Hospital, i travessava el carrer de la Cavalleria per Can Sempre per anar a desembocar al costat de la fàbrica de Can Llanes.

Torrent i Garriga, Domènec (Personatge)

DOMÈNEC TORRENT I GARRIGA

Va néixer a Manlleu el 1844. Va estudiar Dret a la Universitat de Barcelona i es va llicenciar a la Facultat de Saragossa el 1868. Va ser jutge municipal de Manlleu i, el 1871, va obtenir la plaça de notari a Ribes de Freser, càrrec que va exercir fins el 1884. Aleshores, va passar a ser notari de Manlleu. Va col·laborar en diverses publicacions, El Ter (I època), El Record, El Pirineu Català... i va ser nomenat cronista oficial de Manlleu el 1892. Va fundar i presidir el Centre Català de Manlleu i l’Associació Catalanista Rafael de Casanova. Va morir a la vila el 1921. Llibres publicats: Formulario de capitulaciones matrimoniales y testamentos; Manlleu. Croquis para su historia; Notes històriques del castell de Manlleu; Las leyendas de mi pueblo; Història de la ermita de Sant Antoni de Ribas ab apèndixs i goigs; La leyenda del judio errante; Goigs de Ntra Sra. De Gràcia, patrona de Manlleu;.



Temple Parroquial (Fins 1936)

TEMPLE PARROQUIAL FINS 1936

Església edificada en el promontori central de la població. Està dedicada a Mª Assumpta. L’edifici actual va ser aixecat entre els anys 1940 i 1945 ja que durant la guerra civil va ser derruït.
Hereu del temple d’en Fedanci de l’any 906, del temple d’en Gontric i del Monestir de Manlleu, l’any 1770 es va edificar el temple barroc que es va acabar l’any 1782, es va aixecar el campanar i es va decorar a l’estil barroc. L’any 1814 els francesos en fugida saquejaren el temple. El 1908 es va posar la barana de ferro del campanar. L’any 1910 es va acabar la façana. Aquest temple va perdurar amb millores contínues fins l’any 1937 que es va enderrocar.
  

El Temple parroquial al voltant de 1930


Trias, Plaça

Plaça de Trias

La plaça de Trias pertany íntegrament al barri de Dalt Vila. Més que una plaça és un carrer eixamplat. Té una orientació nord-est sud-oest i unes mides aproximades de 50 per 15 metres. La plaça està limitada pel carrer de Rossell i per la plaça de la Quintana. S’hi ha trobat el número 12.


La plaça de Trias des de l’oest (1)

El nom actual és plaça de Trias i no sempre ha estat el mateix. Fins el segle XVII era anomenada plaça “del Joc de la Pilota” tot i que es desconeix quina mena de joc s’hi practicava. Hi ha constància d’una baralla l’any 1704 en un dels partits que hi tenien lloc. Els pagesos Josep Erm i Martí Vila, que vivien enemistats amb els Cortada i els Regàs, es trobaven un jorn jugant a pilota en aquesta plaça. Un cop mal dirigit tocà a un dels espectadors que s’escaigué en ser Antoni Cortada, el qual, enutjat, escridassà als que jugaven: “Bon roig vos ha picat” frase que avui equivaldria a una descarada acusació de borratxera. Aquest fet donà lloc a un aldarull que després augmentà en intervenir-hi altra gent i la violència arribà al punt de produir-se un mort i diversos ferits. Amb aquesta excusa la justícia del Virrei de Catalunya, Francesc de Velasco, hi prengué part perseguint els partidaris de Carles de Regàs, els quals eren addictes a l’Arxiduc Carles d’Aústria.

El nom actual fa referència a una família que vivia en aquest carrer o que hi tenia alguna propietat. És una de les places més antigues de la vila.



(1)  Arxiu Prat Pujol

Octubre 2011
Bernat Prat


Tarafa, Carrer del Prior Tarafa

Carrer del Prior Tarafa

El carrer del Prior Tarafa està situat íntegrament al Barri de Gràcia. Té una orientació sud-nord i va des del cingle, sobre el carrer de Pau Caballeria fins l’Avinguda de Roma. Té una longitud aproximada de 250 metres. La numeració comença al cingle i acaba amb el número 14 a l’Avinguda de Roma.


Imatge de la Biblioteca Mossèn Blancafort(1)

El nom actual és el de carrer del Prior Tarafa i sempre ha tingut el mateix nom. El seu nom va ser posat el 8 d’agost de 1958 i fa referència a dos Priors del Monestir de Manlleu, Francesc Tarafa i Savall i Marc Antoni Tarafa. El primer clergue va ser Prior Comendatari del Monestir fins l’any 1556. Era un beneficiat arxiver de la catedral de Barcelona que el 1534 va escriure “Speculum Piae Elamossinae Pauparum” on consten els aniversaris de dita causa pia. Arribà a canonge i escrigué també “De vitis pontificum” episcopologi de Barcelona. Els llibres es guarden a la catedral. El segon, Marc Antoni Tarafa fou Prior Comendatari fins el 1574. Va ampliar el monestir i reformà i millorà el claustre gòtic. En un dels murs de l’antiga casa rectoral s’hi podia llegir fins la seva destrucció durant la guerra civil de 1936: “Marcus Antonius Tarafa hoc opus fecit 1571” . Coneixent la persona que suggeria els noms dels carrer en aquells anys, el polifacètic Francesc Pujol, ens fa l’efecte que el nom fou posat per aquest últim Prior.


El carrer Tarafa des del nord amb el parc dels Viladomat a l’esquerra i la pista esportiva a la dreta(2)

Les primeres cases del carrer foren les de les cantonades del carrer del Prior Tarafa amb l’Avinguda de la Diputació. Pel cantó oest del carrer s’acabava el Barri de l’Estació amb les cases adossades construïdes per la Diputació de Barcelona, pel cantó est limitava amb les cases del Grupo San Antonio construïdes per l’obra social del Sindicat.  

Durant molts anys, al carrer del Prior Tarafa a prop de l’Avinguda de la Diputació hi feia servei un dipòsit enlairat que proveïa d’aigua tot el Barri de Gràcia. L’aigua es treia d’un pou situat als Horts del Molí i es bombava fins aquest dipòsit.

En aquest carrer s’hi troba l’actual Biblioteca Mossèn Blancafort, adossada a l’escola Casals-Gràcia. S’hi va instal·lar  l’any 1996 aprofitant les obres de remodelació del col·legi. Abans la Biblioteca estava en un altre punt del Casal de Gràcia i s’hi entrava pel carrer Roca. La primera biblioteca s’havia  inaugurat l’any 1959.

El carrer limita pel cantó est amb el parc dels Viladomat i per l’altre amb la plaça del Casal de Gràcia.

(1) i (2) Arxiu Prat Pujol

Juliol 2011

Bernat Prat

Tarafa, Francesc (Personatge)

FRANCESC TARAFA


Era un beneficiat arxiver de la catedral de Barcelona. Al 1534 va escriure “Speculum Piae Elamossinae Pauparum” on consten els aniversaris de dita causa pia. Arribà a cononge i escrigué “De vitis pontificum” episcopologi de Barcelona. Els llibres es guarden a la catedral.

Torrents (Masia)

TORRENTS


 Al nord-est del terme, limitant amb l’Esquirol. Torrents és una altre de les masies ja existents abans de la consagració de l’església de Santa Maria de Manlleu, l’any 906. La trobem situada al nord-est dels límits del terme, resguardada per la lleu carena que fa la partió del municipi de Manlleu amb el de l’Esquirol. En Bertomeu Torrents, de la masia de Torrents, fou prior de la canònica de Manlleu del 1475 al 1480. En els Memorials de Quaresma, existents a l’Arxiu Parroquial de Santa Maria, de l’any 1575 hi consta que a la masia de Torrents hi viuen vuit persones, i en el de 1616 són cinc els habitants i n’és el cap de casa en Joan Torrents. Notem que en el segon full de la fitxa s’esmenta l’arc de mig punt de l’entrada que porta inscrit l’any 1564. En el cadastre de 1862 hi consten vint-i-cinc quarteres de cultiu, cinc de bosc i vint d’erm, també una casa dintre del terme, de la qual no en cita el nom i n’era llavors el propietari en Mariano Niubó de Vic. El nomenclàtor de la província de Barcelona de 1860, al citar Torrents hi fa constar dos habitatges. En Josep Prat, esmentant novament la seva obra La pagesia de Manlleu, diu de la masia de Torrents que l’envolten ben bé prop de quaranta quarteres que jauen en bones terres i que és el propietari en Martí Sanglas i el masover en Josep Illa. Actualment la masia de Torrents mostra tota la seva bellesa ancestral, ben assentada en un dels indrets més plaents del terme de Manlleu. Conjunt format per un edifici principal i diverses construccions adossades en les que cal destacar una galeria ortogonal a la façana. L’edifici principal és de planta rectangular de planta baixa i dos pisos i estructurada en tres crugies. Cal destacar l’arc de mig punt de pedra picada de l’entrada amb inscripció de 1564; la finestra també de pedra picada, amb llindar ornamentat del primer pis; les encavallades de la galeria adossada a la façana i la manera de tancar el recinte d’entrada. (Les masies de Manlleu)

diumenge, 19 de gener de 2020

Santiago, Germandat de (Entitat)

GERMANDAT DE SANTIAGO


Societat de socors mutu en cas de malaltia. Aliena a tota idea política. No podia passar de 40 socis. Nascuda  el 25 d’agost de l’any 1895. L’any 1898 tenia 40 socis. Es desconeix la data de la seva dissolució.

Sant Jaume, Carrer de

Carrer de Sant Jaume

El carrer de Sant Jaume pertany íntegrament al barri de Baix Vila. Té una orientació est-oest i una longitud aproximada de 240 metres. Comença al carrer de l’Enric Delaris i acaba amb el número  34 al carrer del Vendrell.


El carrer de Sant Jaume des del carrer de l’Enric Delaris (1)

El nom actual és carrer de Sant Jaume però no sempre ha estat el mateix. L’any 1936 l’Ajuntament d’esquerres acordà posar-li el nom de carrer 6 d’Octubre. Aquesta data commemorava el dia que el president de la Generalitat Lluís Companys va proclamar l’Estat Català dintre de la República Federal Espanyola (organisme inexistent) a rel de la revolució de 1934. L’any 1939 les autoritats franquistes recuperaren el nom original.

El nom fa referència a Sant Jaume el Major, apòstol de Jesús. Santiago de Zebedeo (Sant Jaume) va ser un dels apòstols de Jesús de Natzaret. És conegut per Santiago el Mayor per diferenciar-lo d’un altre Santiago també apòstol de Jesús. Era el germà de Sant Joan Evangelista i va ser un dels apòstols més apreciats per Jesús que el va fer seguir quan pescava amb el seu germà, al llac de Genesaret. Després de la mor de Jesús, la tradició diu que va venir a predicar a Espanya. Enllestida la tasca va tornar a Jerusalem on va ser martiritzat per Herodes Antipas l’any 43. Segons la tradició, les seves restes anaren a parar a Iria Flavia, a Galícia i d’aquí nasqué la ciutat i la catedral de Santiago de Compostela al voltant de l’any 813, i el pelegrinatge medieval per guanyar el jubileu al visitar la seva tomba. És el patró d’Espanya.


El carrer vist des del carrer del Vendrell (2)

A Manlleu hi havia molta devoció a la figura de Sant Jaume. D’entrada aquest sant comparteix el patronatge de la Vila amb la Verge Assumpta. Al segle XIII es va edificar una ermita sobre Vilamontà dedicada a aquest apòstol, Sant Jaume Vell. L’església es va anar envellint i l’any 1854, en acció de gràcies per haver-se lliurat Manlleu d’una epidèmia de còlera, es va edificar una nova ermita més a prop de la vila, Sant Jaume Nou, que encara es conserva en els nostres dies. Al número 3 del carrer hi ha una capelleta dedicada al sant des de l’any 1884.

Recordarem un passatge de Josep Prat i Roca sobre aquest carrer:

Carrer de Sant Jaume
A Josep Surinyach i Padrós
“Àlbum manlleuenc”  1953

“S’arrossega despietada la boira i ens encercla tenallant-nos amb una invasió total. Xipolleja la vila ferament encadenada per la presència sinistra que tot ho difusa. On és la sobirana presència del nostre atrevit cloquer?  Cauen les hores tan sonores com lentes percudint l’enyorança del sol, la claredat i els colors d’un perfecte migdia.

Ferint tanta monotonia imperant, una ombra va acostant-se donant vida a la via. Passa, i es torna perdre difusa en la humida tenebra. Déu meu!  No plana dintre meu una tristesa fonda que eixala la sensibilitat de la meva ànima, marfondint-la en negre soledat? Tot m’apar fosc. Veig negres els carrers i el cervell se m’esboira entre les reixes d’aquest clima aclaparador, despòtic. No s’hi encendrà una lluerna que escampi la llum en els meus dintres i copsi bé el resplendor fosforescent d’una estrella en la meva nit psíquica?.

Monologava així quan, des de la plaça, enfilava el carrer de Sant Jaume. Tot va xop de fang, d’un fang clarós aferrat al paviment, negre de tanta sutzura, Espargeixen aquest lloc les rodes rabents del transport i les entrades, hom són providencials refugis, deslliuradors d’un goteig tan fastigós.

Udolen de cop les sirenes posant treva als treballs i la via s’omple d’una massa compacta. És una rierada de cames que s’agiten, les mans a la butxaca, els abrics ben cordats. Una remor de veus molt apagades, totes són com un fons espantadís de conversa. I la uniformitat dels colors honrosos i laborals tenyeixen més i més l’opacitat diürna.

Com un alè d’esperança, no sé què pressento a la llunyania que eixamora l’acritud del meu espasme. Serà un bon raig de sol lliurant-nos de tant pecat de boira? No, s’acosta el sol d’un amic que m’escombra tantes sensacions malsanes amb la llum de sa presència. Sonen bé ses paraules que són com sedes suaus que m’aïllen de pressentiments nocius, i el cor m’eixampla, tonificant-lo d’optimisme i gaubança. No es troba tan amarga la tirania del clima si l’amic és trobadís.

Ara no són ja les tenebres el què embolcallen la meva ànima sensible. Per sobre les ertes ombres de la naturalesa hi plana la dolçor ensolciada d’un company exemplar. La seva troballa m’ha produït un xoc, restablint el perdut equilibri. En la joia amical de l’encaixada, l’esperit ha vençut l’atonia que, cruel, l’engarrotava. Només un moment en el col·loqui, i ell ha seguit la ruta del seu afany diari. I jo n’he tingut en lo lleu d’un instant per quedar absorbit en un prodigi de llum, saborejant el llamí de sa presència preuada.



(1)  i (2) Arxiu Prat Pujol

Octubre 2011
Bernat Prat





Sant Jordi, Carrer

Carrer de Sant Jordi

El carrer de Sant Jordi pertany íntegrament al Barri de Baix Vila, té una orientació est-oest i una longitud aproximada de 150 metres. Va des de la plaça de Fra Bernadí fins el passeig de Sant Joan. La seva numeració comença a la plaça i acaba amb el número 16 al passeig de Sant Joan.


El carrer de Sant Jordi des de la plaça amb l’edifici de Caixa Manlleu en primer terme(1)

El nom actual és el de carrer de Sant Jordi però ha tingut molts altres noms. Va ser obert l’any 1890 quan es va projectar la plaça de Fra Bernadí. En aquells moments se li va posar el nom de carrer de n’Umbert. De fet era la continuació natural del carrer de l’Horta del Frare o carrer de la Passió que acabava al carrer del Pont. El carrer n’Umbert l’obria fins la nova plaça. El 20 de maig de 1931, el tros de carrer comprés entre el carrer del Pont i el passeig de Sant Joan, es va batejar amb el nom de carrer d’en Francesc Macià. Aquest personatge català havia estat el president de la Generalitat de Catalunya fins la seva mort l’any 1933. L’1 de març de 1939 es bateja com a calle de Calvo Sotelo la suma dels carrers Umbert i Francesc Macià, és a dir, el carrer que porta de la part sud de la plaça de Fra Bernadí al passeig de Sant Joan.  Calvo Sotelo era un polític de la Falange que va ser assassinat pels Guàrdies d’assalt el 13 de juliol de 1936, fet que va desencadenar la revolta dels militars. El 22 de juliol  de 1977 el carrer rep el nom actual de carrer de Sant Jordi batejat pel primer ajuntament democràtic després de la dictadura del General Franco.


El carrer des del passeig de Sant Joan(2)

El nom fa referència al patró de Catalunya. Sant Jordi va ésser un militar romà convertit al cristianisme i mort com a màrtir en no voler abjurar de la seva fe. És venerat en la majoria de confessions cristianes i a l'Islam, esdevenint un dels sants més populars, especialment durant l'Edat mitjana. No obstant això, la seva historicitat és discutida i, probablement, és un personatge llegendari. A Catalunya, comencen a estendre's les llegendes segons les quals sant Jordi intervé en batalles al costat dels comtes catalans: Borrel II, Jaume I, etc.; també és invocat pels almogàvers enmig de les lluites. Segons el Costumari Català de Joan Amades, el fet que Sant Jordi sigui el patró dels cavallers a la Corona d'Aragó es deu a l'ajut que va donar el sant, al rei Pere I d'Aragó l'any 1096. Segons s'explica, l'esmentat rei va guanyar la batalla d'Alcoraz que va implicar la reconquesta d'Osca contra els sarraïns després que aquest invoqués el sant. Per agrair la gesta, el rei va nomenar-lo no només patró de la cavalleria sinó també de la noblesa de la Corona D'Aragó. A Catalunya, la festa es va generalitzar a meitat del segle XV i el seu patronatge de Catalunya ja s'esmenta a començament del mateix segle XV. (Corts de Barcelona, de 1454 que estableixen la festivitat al Principat).


Relleu d’en Josep Viladomat sobre el riu Ter(3)

L’edifici més emblemàtic del carrer és la seu de la Caixa de Manlleu (avui Unnim) que té un relleu a la paret, obra de Josep Viladomat, i que és una al·legoria al riu Ter.


El carrer de Sant Jordi l’any 1913 quan rebia el nom d’Horta del Frare(4)



(1), (2) i (3) Arxiu Prat Pujol
(4) Arxiu Gaja joiers

Juliol 2011
Bernat Prat



Senyé i Ramissa, Anna (Personatge)

ANA SENYÉ I RAMISA



Nascuda a Cala Nanna, una botiga de vetes i fils del carrer de la Font de Manlleu l’11 d’agost de l’any 1881 i morta a Barcelona l’any 1956. Poetessa que va editar el llibre de poemes “Remolinada”. Tot i que per casament va anar a viure a Barcelona, va estar lligada tota la vida amb la vila nadiua. Va ser una membre activa de la Societat Protectora d’Animals i Plantes, i un bona fotògrafa aficionada. Va publicar una col·lecció de postals en contra de la tortura dels animals. Va escriure Remolinada. Versos i Festa Major (Llevant de taula).

Sagrat Cor, Col·legi (La Salle) (Entitat)

COL·LEGI “LA SALLE”



El Col·legi va ser fundat l’any 1880 pel Germà Enric Delaris i Baretjà de la congregació dels germans de La Salle dedicats a l’ensenyament de joves. L’any 1930 es va inaugurar la capella ja que el col·legi funcionava com a internat amb un gran èxit i , per les creences de l’època hi havia d’haver capella pròpia. L’ensenyament era impartit pels Germans de les Escoles Cristianes fundades pel Sr. de La Salle. Era el centre educatiu de més prestigi de la comarca.

Serra i Sió, Josep (Personatge)

JOSEP SERRA I SIÓ

Industrial nascut a Roda de Ter l’any 1877 i mort l’any 1959. D’extracció modesta, als deu anys entra a treballar en una fàbrica de teixits però la seva dèria mecànica el fa treballar en diferents tallers on aprèn tots els oficis del ram. Als 25 anys arriba a Manlleu on, amb una aportació de mil pessetes, s’associa amb l’Andreu Costa i Pagès per fundar la societat “Costa i Serra” de reparació de maquinària. Amb l’entrada de Josep Sanglas, a l’eixamplar el capital, es converteix l’any 1913 en “Sociedad Anònima Serra” i la indústria es decanta a la fabricació de maquinaria tèxtil, exportant a tots els racons del món. L’any 1932 l’Ajuntament acorda nomenar-lo fill adoptiu de la Vila per haver fet conèixer arreu el nom de Manlleu. L’any 1945 el Foment de Treball Nacional li concedí el premi “Déu i Mata” en atenció a les millores introduïdes a la maquinària per a la filatura. El 1953 li fou concedida pel Cap d’Estat la “Encomienda del Mérito Civil”. I, al mateix any, l’Ajuntament l’honorà amb la Medalla d’Or de la Vila, coincidint amb la inauguració d’un monument a la seva memòria.  



Sanglas i Alsina, Josep (Personatges)

JOSEP SANGLAS I ALSINA



Nét del fundador de la fàbrica de Can Sanglas, nasqué el 22 de gener de 1874 a Manlleu. Marxà a Barcelona amb motiu dels fets de març del 1901, però no es desvinculà mai de Manlleu on donà suport a nombroses iniciatives. El 1930, fundà el Patronat de Cultura costejant-lo íntegrament i mantenint-lo fins a la seva cessió al col·legi La Salle. Col·laborà, l’any 1935, en la compra del camp de futbol de l’Agrupació Esportiva i Cultural. Cedí el solar del carrer de Sant Domènech per a la construcció de l’església de les Germanes Carmelites. Participà en nombroses empreses locals de la que en sobresurt S.A. Serra i de la qual en fou soci fundador i president perpetu. L’Ajuntament li dedicà una plaça a la confluència de les carreteres d’Olot i de Roda. Va morir l’any 1952.

Sant Ferran, Carrer

Carrer de Sant Ferran

El carrer de Sant Ferran pertany íntegrament al barri de Baix Vila. Té una orientació nord-sud i una longitud aproximada de 160 metres. Comença al carrer de Sant Domènec i acaba amb el número 14 al passeig del Ter.


El carrer de Sant Ferran des del passeig del Ter(1)

El nom actual és carrer de Sant Ferran però no sempre ha estat el mateix. Va néixer amb el nom actual a la segona meitat del segle XIX. L’any 1860 es va construir la fàbrica de “La Seda” moguda per la força del canal. El carrer era conegut popularment com a “corraló de la Seda” ja que era un carrer força estret. L’any 1936 l’ajuntament d’esquerres li canvia el nom per carrer de la Independència. L’any 1939 recupera el nom actual amb el triomf dels franquistes a la Guerra Civil. L’any 1987 s’enderroca l’antiga fàbrica de La Seda que era propietat de la família Vilaseca.

El nom fa referència a Ferran III de Castella, Ferran el Sant. Va néixer a Zamora l’any 1199 i va morir a Sevilla l’any 1252. Va ser el tercer fill mascle d’Alfons IX de Castella i després de la mort del seu pare, la primerenca mort del seu germà, Enric I, i l’abdicació de la seva mare, va obtenir el regne de Castella l’any 1217. L’any 1230 va obtenir el regne de Lleó i el de Murcia. Es va distingir per la lluita contra el musulmans als que va conquerir pràcticament tot el regne d’Andalusia, llevat de Granada. Al costat del seu pare va fundar la Universitat de Salamanca.



(1)  Arxiu Prat Pujol

Octubre 2011

Bernat Prat

Sant Joan, Passeig

Passeig de Sant Joan

El passeig de Sant Joan és l’artèria principal de Manlleu que parteix la vila en la seva part oriental amb els barris de Vilamirosa, barri Nou, Dalt Vila i Baix vila; i en la part occidental amb els barris de l’Erm, el Puig, la Cavalleria La Salut, el polígon de La Coromina, el del Verdaguer i el de la Font de Tarrés. Comença amb una orientació nord però a l’arribar al carrer de Sant Pere canvia en direcció nord-oest. Té una longitud aproximada de 1.650 metres constituint uns dels carrers més llargs de Manlleu. Comença al passeig del Ter i acaba més enllà de l’avinguda dels Pirineus amb el número 272 i té capacitat per allargar-se cap el nord, en un futur proper.


El passeig de Sant Joan des del carrer de Puig-Guardial(1)

El nom actual és passeig de Sant Joan però no sempre ha estat el mateix. Nasqué l’any 1864 quan es va inaugurar la carretera de Vic que travessava Manlleu i enfilava cap a Torelló. Aleshores era coneguda com la carretera de Torelló. L’any 1880 l’ajuntament acordà posar-li el nom de passeig de Sant Joan tot i que Manlleu tenia un carrer amb el nom de Sant Joan,  però aquest carrer era conegut oficialment com a carrer del Gas per haver-hi la fàbrica de gas que nodria les llars de Manlleu i l’enllumenat públic. L’any 1911, al tros de carrer a partir del carrer de Sant Pere cap al nord, se’l va batejar com avinguda del Marquès de Tenerife, ja que aquest noble, el general Weyler, havia estat anomenat Fill Adoptiu de Manlleu. L’any 1931, per celebrar l’arribada de la Segona República Espanyola, es va canviar el nom per avinguda de la República. El març del 1939, amb la victòria del franquisme, torna a recuperar el nom de passeig de Sant Joan que ja no abandona fins els nostres dies. En un principi el carrer començava al canal i acabava a la confluència del carrer de Torelló. A partir de la dècada de 1960 es va anar urbanitzant la carretera de Torelló que començava precisament al final del carrer del mateix nom. El tros nou urbanitzat rebia el nom de passeig de Sant Joan i la resta no urbanitzada el de carretera de Torelló.


Imatge de “La Benvinguda”(2)

En el tram entre el carrer de la Cavalleria i el de la passió hi ha dues cases a tenir en compte. La primera correspon al local que tenia la Societat “El Progrés” a finals del segle XIX i principis del XX. Rebia el nom popular de “El Coro” i constava d’un cafè i una sala d’espectacles on s’hi representaven obres teatrals i sarsueles molt populars en aquella època. També era la seu dels moviments anticlericals que propugnaven una societat laica, especialment en l’ensenyament. Quan la Societat “El Progrés” es va extingir l’any 1913, el local va continuar funcionant, acollint altres entitats que utilitzaven el cafè i el teatre per les seves activitats.


El monument a Pere Collell i l’esgrafiat de l’Ester Batlle(3)

L’altre casa, al costat de “El Coro” va ser la casa natal de la família Pujol Escalé, descendent d’una altra encara més antiga, la família Bracons. Isidre Bracons va pintar al voltants de 1856 la capella de Sant Jaume, a part de ser un dels impulsor principals en la construcció de la nova ermita. Els seus néts heretaren  una bona part del seu art. Jaume Pujol, va ser un crític d’art molt preuat a la vila. A ell es deuen els vestits dels estaferms de la processó del dijous sant. Ramon Pujol era escultor, autor, entre altres obres, de la Verge de Gràcia i del pas de la Coronació d’espines. Però qui excel·lí per damunt de tots fou Francesc d’Assís Pujol, un artista total, un home polifacètic que dominava moltes arts com el dibuix, la pintura, la poesia, la història i l’astronomia.


Una de les primeres imatges del passeig de Sant Joan l’any 1909 (4)

A la cantonada amb el carrer de la Cavalleria hi va viure un altre lletraferit manlleuenc, Joan Castell i Masallera, periodista i component del grup “Lletres Amicals”. Just al costat de casa seu hi havia la font de Sant Mamet amb un relleu d’aquest sant que va ser crucificat de cap per avall i que s’ha conservat en la seva remodelació.

En el número 93 hi ha una capelleta dedicada a Sant Joan Baptista des del 1922. L’escultura original va ser destruïda l’any 1936. La imatge actual és de nova traça.

A l’extrem nord del carrer hi ha una rotonda amb una escultura de Marta Solsona amb el nom de “La Benvinguda” inaugurada l’any 2001. El carrer forma el lateral occidental de la plaça de Sant Antoni de Pàdua. A la cruïlla amb el carrer Torelló hi ha una plaça sense nom amb el monument a Pere Collell i Vilaró assassinat per membres de la FAI a l’inici de la guerra civil l’any 1936, monument inaugurat l’any 1968. La plaça té un esgrafiat a la paret, obra de Ester Batlle, des de l’any 1974.





(1), (2), (3) i (4) Arxiu Prat Pujol

Setembre 2011

Bernat Prat